Per què els taxis de Barcelona són grocs i negres?
En començar els anys vint, els taxis matriculats a Barcelona eren prop de 250, encara que els vehicles que s’utilitzaven com a automòbils de plaça de lloguer eren prop d’un miler. Dins la ciutat hi havia un total de 64 parades, i els clients eren tan pocs que cap taxista no s’aventurava a anar a buscar-los, per no perdre el dret de parada.
El 1924, l’Ajuntament va aprovar un Codi de Circulació que, entre d’altres mesures, va fer obligatori l’ús del taxímetre i va imposar una ratlla pintada sota la finestra del passatgers i la part posterior de cada taxi per tal d’identificar-los millor. El color variava segons la tarifa: blanca, 40 cèntims per quilòmetre; vermella, 50 cèntims; groga, 60 cèntims; i blava, 80 cèntims per quilòmetre.
Amb l’Exposició Internacional de 1929 com a horitzó, la flota Barcelona de taxis va créixer fins a xifres exagerades – 4.000 vehicles – en una ciutat que no arribava al milió d’habitants. La competència entre l’empresa David, la multitud de noves companyies privades i els autònoms, d’una banda, i de tot el sector del taxi amb els tramvies, els nous autobusos i el metro, de l’altra, va provocar autèntiques guerres de preus i pràctiques com la de transportar diversos viatgers a la vegada o la de fer circular mototaxis amb sidecar.
Després del boom de l’Exposició, moltes empreses van tancar i fins i tot la gran companyia David, que es vanagloriava de no rebaixar mai les seves tarifes, va crear una filial de nom Goliat que sí que ho va fer per tal d’afrontar la crisi. El juliol de 1930 l’Ajuntament va posar una mica d’ordre al sector: va establir l’obligatorietat d’un mínim de dos anys d’experiència com a xofer per obtenir la llicència, i la tarifa única de 60 cèntims per quilòmetre. A la pràctica això va suposar institucionalitzar el característic color groc sobre fons negre con a uniforme dels taxis barcelonins, que no es va generalitzar completament fins el 1934.
Foto: Fabio Sola Penna via Foter.com / CC BY