Història del caganer

El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la nostre imatgeria popular nadalenca.

La inserció d’aquesta desinhibida i controvertida figura en el pessebre és un contrapunt que humanitza la representació del misteri de Nadal i fa d’aquesta representació casolana una meravellosa síntesi que harmonitza el seu missatge transcendent i sobrenatural amb la realitat material i els condicionaments biològics del nostre organisme. Figura que anualment és objecte d’una contínua i creativa reinterpretació per part dels artesans figuristes, el caganer és un dels elements que personalitzen i donen identitat al nostre imaginari nadalenc enmig de la profusa invasió d’iconografia de tradició anglosaxona que ens envolta en aquestes diades.

La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga”, o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota d’un pont, darrera d’un paller o en un altre indret ocult –ja que seria una manca de respecte que aquesta figura estigués situada en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del Naixement o pels qui van a adorar Jesús-, és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui: “On és el caganer?”, a fi que s’entretingui buscant-lo.
El caganer no apareix d’una manera exclusiva en els pessebres, sinó que també és present en altres formes de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu en les anomenades “rajoles del oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en castellà i en català, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica.És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc –al final del segle XVII o al començament del segle XVIII-, moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que abocà, sobre tot , en les natures mortes i en les escenes costumistes, totes elles molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores que les condicions de treball i les escenes casolanes i a l’aire lliure foren tingudes en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que, fins aquell moment havien estat menyspreats.Dins de l’impuls del barroc i d’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adient i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret als llavis o fumar una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja. Pel que fa referència a la variant femenina d’aquesta popular figura, cal dir que d’uns trenta anys ençà en fabriquen també models de “caganera”. El seu creador va ser el figurista barceloní Lluís Vidal, coincidint amb l’època d’aparició de les primeres minifaldilles als carrers. A part d’aquestes tipologies, que són les més comunes, hi ha també models vestits amb la indumentària hebraica.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat, o amb motiu d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·lecionistes, creen models insòlits i especials. Actualment representa individus molt variats com ara polítics, guàrdies civils, reis mags, pare noel, monges, pastors, jugadors del Barça o l’Espanyol, bruixes, negres, legionaris romans o bombers sense deixar d’estar en la seva posició característica. El pagès no ha deixat però de ser la forma més popular.

Font: Amics del Caganer