Origen de la celebració de Tots Sants

Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions han celebrat una festa dedicada al record i la relació amb els difunts. Així, Tots Sants, la festa dels morts, ens arriba en un moment clau de l’any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. La nostra festa deriva, en concret, de la festa celta dels morts, anomenada Samain o Samhain en els llenguatges gaèlics.

El culte als difunts era una part molt important de la religió dels antics celtes. Per a aquests, l’any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. Els dies del Samain obrien el període d’obscuritat. Eren considerats uns “temps fora del temps”, entre les dues meitats de l’any, i les terres de l’altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans. Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots Sants ha conservat en el seu costumari tota una sèrie d’elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme.

Ara bé, a principis del segle VII, el Papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma, temple pagà dels déus que Marc Agripa havia fet construir en honor de Júpiter (en memòria de l’emperador August per haver guanyat la batalla contra Marc Antoni i Cleopatra), el va purificar i el va consagrar en honor a la Verge i a tots els Màrtirs.
Amb aquest motiu, el Papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre per a la seva celebració, ordenant, al mateix temps, que se la tingués com una de les festes principals de l’any litúrgic.
A les acaballes del segle X es va afegir a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels fidels difunts, fet que ha seguit perpetuant-se, i es conserva encara. Per això, després del dia de Tots Sants, segueix immediatament el dedicat als Morts.
La nit de Tots Sants era creença comuna que les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l’hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora.
Hi ha força tradició de posar aquella nit un plat més a taula; o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé obrir les portes perquè passin les ànimes; també hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: es solia posar un llum a la porta de la casa per guiar-les; també es podia encendre el foc de la llar perquè s’escalfessin, o encendre espelmes a les habitacions en record seu…
Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i, si troben bona acollida de part dels seus familiars, van directes al cel; cas contrari, han de continuar penant.

Altres creences afecten directament els infants. Es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes (fruits de l’època) perquè si no en deixaven alguna per a les ànimes, aquestes hi anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit –que l’endemà trobaven canviada per un panellet-.

Però què ens porta a menjar les castanyes, els fruits de l’època, durant aquesta diada? Se suposa que tal vegada la tradició es va iniciar durant la nit que va del dia de Tots Sants al dels Morts. En temps antics els campaners, durant aquesta vetllada, no paraven de fer sonar les campanes de les esglésies parroquials i conventuals per avisar els veïns de l’oportunitat de pregar pels difunts. El cansament que això els produïa feia necessari refer forces, servint-se de la fruita del temps, que era el que més abundava. Les acompanyaven d’alguns traguets de vi blanc per fer-les més passadores.
El cas és que a les acaballes del segle XVIII el costum de menjar castanyes en aquesta diada s’havia generalitzat extraordinàriament, de tal manera que les venedores d’aquesta fruita de tardor s’esforçaven a servir-les torrades. Això va fer que apareguessin les castanyeres procedents de les poblacions veïnes per exercir llur indústria: torrar castanyes.
Les castanyeres anunciaven llur indústria amb un crit especial que deia:
– Calentes i grosses; qui en vol ara que fumen?
La mainada, per fer-les enfadar, els cridava:
– Petites i dolentes; de les vuit, set les pudentes.

Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. Per mesurar la quantitat de castanyes que hom volia adquirir s’utilitzaven torretes de fang.

Text: Fundació Pere Tarrés

Foto: Elias Ruiz Monserrat via Foter.com / CC BY-NC-ND

Related posts:

Thanks! You've already liked this
No comments