Les formigues són els èssers més semblants als humans
Les formigues són els éssers més semblats als humans en diferents aspectes: fan guerres, empresonen esclaus, viuen en comunitat, etc.
Durant molt temps les abelles i les formigues s’han utilitzat com l’exemple màxim de la organització col·lectiva, l’excel·lència al món natural del que pot aconseguir-se amb una coordinació perfecta entre els individus d’una mateixa espècie: subordinació, disciplina i obediència de l’individu la importància del qual se sacrifica pel benestar de la comunitat.
Practiquen l’agricultura, tenen bestiar i exèrcits, i capturen esclaus, però no són un poble humà sinó formigues, els costums de les quals són similars a les nostres.
Amb 12.000 espècies conegudes fins ara i unes altres 8.000 sospitades però encara no descobertes, la formiga és un dels insectes de major èxit al planeta i, no obstant això, només capten l’atenció dels nens o dels adults quan les petites taques negres amb potes marxen en fila índia per la cuina.
És cert que nosaltres, els éssers humans, comptem amb un alt nombre d’individus a les poblacions, la majoria de les quals superen sempre el milió de persones. Aquests nombres són inconcebibles en una societat de primats fora de la nostra, però, en canvi, entre les formigues és bastant comú. Malgrat comptar amb un cervell minúscul i un repertori molt limitat de comportament individual, les formigues han desenvolupat societats d’extraordinària complexitat i coordinació, que arriben a tenir milions d’individus.
Com aquestes, els éssers humans hem trobat les formes per solucionar molts dels incidents que s’originen en les societats multitudinàries: salut pública, infraestructura, distribució de béns i serveis, economia de mercat, problemes de trànsit massiu, agricultura, domesticació animal, guerra i esclavisme…
Però al contrari que en les comunitats humanes, en les d’himenòpters no hi ha diferències internes; la societat de les formigues és més uniforme, més altruista, tot va en benefici de la colònia.
Per exemple, per si mateixes les formigues no poden produir el seu propi menjar, però quan cadascuna fa el seu treball creen alguna cosa tan complexa com és l’agricultura.
Més inquietants són les que sobreviuen mitjançant el tracte amb els esclaus. Els capturen en atacs a altres formiguers, d’on s’emporten les larves, que després de néixer a la seva llar estranya cuiden dels seus amos, sense saber mai el seu origen il·lícit.