Els cognoms més freqüents i més repetits a Catalunya són:

1. García/Garcia
2. Martínez
3. López
4. Sáncez
5. Fernández
6. Rodíguez
7. Pérez
8. González
9. Gómez
10. Ruiz
11. Martín
12. Jiménez
13. Moreno
14. Muñoz
15. Hernández
16. Díaz
17. Navarro
18. Romero
19. Torres
20. Álvarez

I no és fins al número 24 que no en trobem un d'inequívocament català: Vila. També cal matissar que Garcia és un cognom plenament català, igual que Torres.

El botafumeiro és un dels símbols més coneguts i populars de la catedral de Santiago de Compostel·la, a Galícia. Es tracta d'un enorme encensari. La seva exhibició costa al voltant de 300 €, import que paguen alguns dels pelegrins a la seva arribada a la Catedral, en cas d'estar-hi interessats.
El botafumeiro només es pot admirar a la catedral en les misses solemnes. La resta dels dies és substituït per un altre encensari conegut com "La Carxofa", que també està realitzat en metall blanc.

L'origen del botafumeiro se situa el 1554. Va ser construït gràcies a una ofrena del rei Lluís XI de França. L'original estava elaborat en plata i va ser robat per les tropes franceses el 1809 durant la Guerra del Francès. L'encensari va haver de ser substituït per un altre de més modern i menys ostentós. De la plata es va passar al llautó platejat.

Igual com altres encensaris de les esglésies, el botafumeiro té un origen litúrgic. Tanmateix, aquest és especialment gran a causa del gran nombre de pelegrins que arriben a Santiago, pesa uns 50 quilos i mesura metre i mig d'alçària.
Cal pensar que la Catedral de Santiago, com totes les de pelegrinació, permetia als pelegrins dormir a l'interior de la catedral, fet que provocava una pudor molt desagradable (sobretot a peus). D'aquí ve la necessitat de tenir un encensari tan gran per apaivagar aquesta pudor.
L'origen del nom és òbviament gallec, i significa literalment en català "treufums".

Els cangurs són els únics animals grans que es desplacen fent salts. El salts, que els fan impulsant-se amb les dues cames a la vegada, són un mètode de locomoció ràpid i econòmic.
La velocitat del desplaçament comfortable d'un cangur vermell és d'uns 20-25 km/h, però pot arribar als 70 km/h en distàncies curtes. Els cangurs grisos són capaços de fer salts de 3 metres d'alt i 13'5 de llarg.

Degut a la llargada dels ses peus, el cangur no pot caminar correctament i per a desplaçar-se a velocitats baixes utilitza la seva cua com a trípode; així pot moure els seus peus una passa cap endavant.

Les holofonies són gravacions d'àudio capaces de simular a la perfecció les tres dimensions del so; vénen a ser per a l'àudio el que la holografia és per a la imatge.

Per a aconseguir que el cervell sigui capaç d'endevinar la posició de la font del so, les seqüències de cada oïda són gravades independentment utilitzant un cap de dummy equipat amb dos micròfons omnidireccionals situats a l'alçada de cada orella.
Després, ambdues gravacions es recombinen utilitzant un algoritme anomenat Cetera, i el resultat s'emet per un sol canal. Se suposa que aquesta tècnica imita la manera que el nostre cervell utilitza per a processar el so: l'escolta binaural (no confondre l'holofonia amb l'estèreo: so que s'emet per dos canals).

El so holofònic va ser desenvolupat el 1980 per l'argentí Hugo Zuccarelli, aplicant el concepte de l'holograma al so. Va aconseguir perfeccionar encara més el sistema de gravació binaural.
El 1983, Umberto Gabrielle Maggi, juntament amb el seu germà Maurizio, van crear l'holophone.
"The final cut" de Pink Floyd fou el primer àlbum comercial gravat amb aquesta tècnica, gràcies a la col·laboració de Maurizio Maggi com a enginyer de so. Hugo Zuccarelli, qui era un fanàtic d'aquest grup de música anglès tant com de les experimentacions amb el so, va ser qui els ensenyar la primera prova de so holofònic que va convèncer als músics d'aquell grup de canviar el sistema estèreo, que ja no els era suficient, per l'holofònic. Així fou com els va presentar davant seu la gravació d'una caixa de mistos agitant-se, enregistrada amb aquest sistema holòfonic o "so total" com li deien.

L'efecte amb els caps "dummy" de maniquins que tracten de simular les condicions auditives d'un cap humà, utilitzant òrgans auditius artificials on s'hi col·loquen els micròfons. D'aquesta manera el so es grava d'una manera aproximada a com arribaria a la oïda d'una persona.
Zuccarelli li va afegir al seu cap anomenat Ringo una emissió de so intern d'interferència, així els micròfons graven la interferència creades entre ambdós sons (l'exterior i el propi), aconseguint la tridimensionalitat del so.
L'holofonia es diferencia de la tècnica de Head-Related Transfer Function (HRTF), en que aquesta última intenta de simular mitjançant el processament de la senyal del que la holofonia registra de manera directa.

La raó principal per la qual el so holofònic no ha tingut rellevància comercial, és que l'efecte només pot apreciar-se utilitzant cascs auriculars. Hugo Zuccarelli, no obstant, ha inventat els altaveus holofònics, amb els quals ja no és necessari l'ús dels auriculars; el problema es que els seus dos altaveus no són atractius per als comerciants de sistemes d'altaveus 5.1.

Tot seguit, alguns exemples d'holofonies:

• Campanes
• Caixa de mistos
• Barberia virtual ("Virtual Barbershop" en anglès)