L’origen del mot Catalunya avui encara està obert a interpretacions. La més estesa popularment és la que fa referència al terme castlà o catlà, el governador d’un castell, i d’aquí a Catalunya que seria terra de castells. Aquesta hipòtesi ve sostinguda pel fet castellà que seria homòleg.
També se li ha conferit un origen mític, seria el nom d’un tal Otger Cataló o s’han fet especulacions sobre mots com Gotholàndia.
Però la versió més probable és la suggerida per Joan Coromines que feia una evolució paral·lela a d’altres indrets on han quedat els noms, avui com a comarques, procedents dels noms que els romans van posar segons la tribu iber que l’habitava, com: ceretans (Cerdanya), aucetants (Osona), ilergets (Ilerda, Lleida). És a dir, que Catalunya provindria del mot Laketani , que llavors habitaven les terres del que avui són els dos Vallès i el Barcelonès. De Laketani hauria passat a katelans per influència italiana, i d’aquí a Catalunya. El primer cop, però, que aparegué el mot Catalunya, per definir les terres del comte de Barcelona, va ser durant el regnat de Ramon Berenguer III (1096-1131), quan el primer intent de conquesta de Mallorca. Els pisans, aliats dels catalans, van escriure el Liber Maiolichinus (1115) per recordar les gestes de la conquesta i allà s'anomena dux catalanensis a Berenguer III i Catalania a Catalunya.

< Anterior		Següent >